To Be or Not to Be

* Lubinski, Kubinski...*

* Lominski, Rozanski i Poznanski.*

* Som a Varsòvia, la capital de Polònia.*

* És l'agost de 1939.*

* Europa encara és en pau.*

* En aquest moment, la vida a Varsòvia continua*

* tan normal com sempre.*

* Però tot d’una sembla haver passat alguna cosa!*

* Aquests polonesos veuen un fantasma? Per què aquest cotxe s'atura de sobte?*

* Tothom sembla mirar en una direcció.*

* La gent sembla espantada, fins i tot aterrida... alguns desconcertats.*

* Pot ser veritat? Ha de ser veritat. Sens dubte.*

* L'home amb el bigotet... Adolf Hitler.*

* Adolf Hitler a Varsòvia, quan els dos països encara estan en pau?*

* I tot sol?*

* Ell sembla estranyament despreocupat per tota l'emoció que causa.*

*Li interessen les delicatessen del senyor Maslowski?*

* És impossible. És vegetarià.*

* Però no sempre és fidel a la seva dieta.*

* A vegades s'empassa països sencers.*

* Vol cruspir-se Polònia també?*

* A més, com ha arribat aquí? Què ha passat?*

* Tot va començar al quarter general*

* de la Gestapo a Berlín.*

Heil Hitler.

Heil Hitler. Heil Hitler!

Coronel, tenim aquí Wilhelm Kuntze, si volgués estudiar el seu expedient.

*-Espero que parlarà.* - Més li val.

- Feu-lo entrar. - Sí, senyor.

- Wilhelm Kuntze! - Wilhelm Kuntze!

* Wilhelm Kuntze!*

- Heil Hitler! - Heil Hitler.

Wilhelm, tinc entès que vols un tanquet per jugar, eh?

Sí. El pare me'n va prometre un si tenia bones notes.

Però el nostre Führer va sentir les teves notes

i ha decidit regalar-te el que vols.

Heil Hitler!

- Heil Hitler! - Heil Hitler!

Diràs al teu pare qui te l'ha regalat, oi?

I tant, el nostre Führer.

I llavors potser li agradarà una mica de més el Führer?

- Segur. - No, eh...

- Ara no li agrada, oi? - No.

A vegades fins i tot diu coses divertides d'ell, no?

Va dir que van posar a un brandi el nom de Napoleó,

van fer una arengada de Bismarck,

i que Hitler acabarà com... - Un tros de formatge.

- Sí. - Sí. Com ho sabia?

Bé, és una... és una idea natural.

Ah. Una idea natural?

Es.. espero que no em malinterpreti. Jo sempre... és a deixo...

Daixonsis, coronel... espero que no dubti de la meva...

- Heil Hitler! - Heil Hitler! - Heil Hitler!

* Heil Hitler! Heil Hitler!*

* Der Führer!*

Heil Hitler.

Heil Hitler!

Heil jo.

Això no és al guió!

Però, senyor Dobosh, sisplau.

- Això no és al guió, senyor Bronski! - Però farà riure.

No vull fer riure aquí! Quantes vegades us he dit que no afegíssiu cap ratlla?

- Vull... - Vol saber la meva opinió?

No, senyor Greenberg.

Llavors deixi'm donar-li la meva reacció. Una rialla no és res que pugui menysprear.

Vaig llogar-lo com a actor, no com a escriptor, ho entén?

- Què diu el guió? - Faig una entrada.

- I què diu? - Res.

*-Doncs no digui res! - Continuem amb aquest assaig.*

*-Haig d'interpretar Hamlet aquesta nit. *-Soc aquí, esperant la meva escena,

impacient d'anar-me'n, i haig d'esperar i esperar

i perdre la paciència

perquè dos actorets volen ampliar el seu paper.

Senyor Rawitch, si vostè fos una fruita, no me la menjaria.

Em diu que encara estic verd?

Gent, vull que tothom entengui això.

És una obra seriosa, un drama realista.

- Bon dia, Dobosh. - Bon dia.

- Li agrada el meu vestit? - Molt bé.

És un document de l'Alemanya na... Això és el que portarà al camp de concentració?

- No el trobes preciós? - D'això es tracta.

Per què no? Trobo que és un contrast terrible.

Pensi quan em fuetegen en la foscor. Crido.

Els llums s'encenen i el públic em descobreix a terra amb aquest vestit sensacional.

- Una riallada bàrbara. - Exacte, Greenberg.

No s'hi fiqui! Que una gran estrella tingui tan poc sentit artístic!

- Deu haver perdut el seny! - Com és que parla així amb la meva dona? Com gosa!

Em sap greu. He perdut els estreps.

Amor meu, aquest vestit és una merda.

Només tens por que et robi l'escena.

- Por? Per què? - És clar que no.

Ets l'actor més gran del món. Tothom ho sap, tu i tot.

- No siguis prima donna. - Cada vegada que tinc una oportunitat d'atreure el focus...

comença a ser ridícul, com busques l'atenció.

Quan començo una història, tu l'acabes.

Si faig dieta, tu perds pes. Si tinc un refredat, estossegues.

- I si tingéssim una criatura, no estic segura que seria la mare. - Em conformo de ser el pare.

Senyor Dobosh, miri. Si em dona una oportunitat...

Qui l'ha maquillat?

Jo, senyor Dobosh.

Quin problema hi ha?

No ho sé. No és convincent.

- És només un home amb un bigotet. - Igual que Hitler.

No és només el bigoti.

- És una cosa que... no ho sé... no sento l'olor d'Hitler. - Jo sí.

Ja ho sé! Ja ho sé!

Aquell quadre! Així hauria de ser!

- Però aquella foto me la van fer a mi. - Llavors la foto està malament també.

Fixi's, senyor Dobosh.

Soc un ningú, i haig d'aguantar molt.

Però sé que semblo Hitler, i ho demostraré ara mateix.

Sortiré al carrer a veure què passa.

* I així és com Adolf Hitler va arribar a Varsòvia l'agost del 1939.*

Em pot fer un autògraf, senyor Bronski?

- Ves, i tant. - Bronski?

Sé que faria riure.

Quan en Dobosh m'ha dit: “Bronski, faràs de Hitler”,

he pensat que era el principi de la meva carrera.

No et preocupis, Bronski. No poden oprimir el talent per sempre.

I arribarà el dia en què faràs de Shylock.

L'escena del Rialto.

Shakespeare devia pensar en mi quan ho va escriure. Soc jo.

No tinc ulls? No tinc mans?

Òrgans? Sentits? Dimensions?

Afectes? Passions? No ens alimenta el mateix menjar?

No ens fan mal les mateixes armes?

No patim les mateixes malalties?

Si ens punxeu, no ens surt sang?

Si ens feu pessigolles, no riem?

Si ens enverineu, no morim?

Els faries plorar.

Però haig de portar una llança.

Això és tot el que fem: portar una llança.

Portar una llança al primer acte. Portar una llança al segon.

Portar en Rawitch fora de l'escenari a l'últim.

Com m'agradaria deixar caure aquell histrió al centre de l'escenari.

Es petarien de riure.

Ei? Soc el senyor Tura.

M'encarregaran un entrepà de salami i formatge i una cervesa?

* De seguida, sisplau. Gràcies.*

- El públic està una mica fred aquest vespre. - No pas amb mi.

Ja sé que la meva actuació és un desatre.

Sempre ho faig quan ens barallem. Digues alguna cosa amable.

Farsant.

He mirat la teva escena amb Polonius. No havies estat mai millor.

Et faria un petó, però podria fer malbé el maquillatge.

Amor meu, tenies raó aquest matí.

Estava tan malament després de l'assaig, que li he dit a en Dobosh que,

quan anunciï l'obra nova, posi primer el teu nom.

De debò, amor meu? Que maco,

però tant me fa.

És el que ha dit ell, i ho hem deixat tal com estava.

Oh.

Però, amor meu, ja saps com em sento per tu.

És que fins i tot...

- Flors, eh? - Oi que maques?

- No facis com si res. Qui les ha enviat? - No hi havia cap targeta.

Un altre cop? Tres nits seguides. Qui és?

Estic segura que no té res a veure amb mi personalment.

Probablement és un enamorat del teatre. Un fanàtic de l'art.

Algú que seu al galliner nit rere nit.

Un d'aquells pobres nois que no pot pagar una localitat,

però va heretar moltes flors i prova de desempallegar-se'n!

Tres nits seguides!

Ni Shakespeare podria aguantar* Hamlet* tres nits seguides.

- Oblides que fas de Hamlet. - Ah. És veritat.

* Senyor Tura, a escenari.*

Amor meu, és la meva gran escena.

Joseph, maco, juro que no sé qui és.

Gràcies, reina.

És veritat, Anna. No sé qui és,

però estic convençuda de qui podria ser.

- Aquell jove aviador? - Sí, és molt jove.

Torna a ser a la segona fila. Cada nit està més maco.

No em malinterpretis. Estimo molt el meu marit, i per què no?

És meravellós, però exagera tant, s'altera tant per cosetes.

Com la coseta de la segona fila.

Espero una resposta.

“Tinent Stanislav Sobinski.”

Tenia raó. És el jove aviador.

- Pateix molt? - Sí. Havia de trencar el seu silenci.

- No podia suportar-ho més temps. - No, no podia.

- Pobrissó. - Sí, un noi.

Ah, no, no, no.

Què vol que faci, adoptar-lo?

Es mor de ganes de veure'm, ni que sigui un minut.

Naturalment no ho faré. Definitivament no.

Tot i que no m'agrada ser maleducada.

És un error ignorar la gent que t'admira i que compra les entrades.

No perdi més temps amb excuses.

Si vol veure'l, que sigui mentre encara és jove.

Sí, em sembla que ho dec al meu públic.

“Benvolgut tinent”,

espera que el vegis, Anna.

“Malauradament, el meu temps està completament ocupat,

però si insisteix a veure'm, vingui al meu vestidor

quan Hamlet enceti el seu soliloqui 'Ser o no ser'.”

- Com sona, Anna? - Prudent.

O feixuga càrrega!

Ja el sento. Retirem-nos, senyor.