All About Eve

TOT SOBRE EVA

El premi Sarah Siddons potser us és desconegut.

S'ha estalviat la publicitat sensacionalista

d'honors tan qüestionables com el Pulitzer

i els premis anuals d'aquella societat cinematogràfica.

El senyor d'aspecte distingit és un actor vellíssim.

Com que és un actor, continuarà parlant una estona.

No és important que sentiu el que diu.

Però és important que sapigueu on sou i per què sou aquí.

Som al menjador de la Societat Sarah Siddons.

És el banquet anual de presentació de l'honor més alt del nostre teatre:

el Premi Sarah Siddons a un Èxit Destacat.

Aquestes parets sagrades, i de fet moltes d'aquestes cares,

han vist Modjeska, Ada Rehan i Minnie Fiske.

La veu de Mansfield va ressonar en aquesta sala.

Les finestres no es deuen haver obert des de la seva mort.

Els premis menors, com veieu, ja s'han presentat.

Els premis menors són per a gent com ara l'escriptor i el director,

que simplement conceben una torre

perquè el món pugui aplaudir una llum que refulgeix al capdamunt.

I cap llum més brillant que la d'Eve Harrington.

L'Eve... Però ja parlarem de l'Eve més tard.

Ho explicarem tot, de l'Eve.

Per als que no llegiu,

no aneu al teatre, no sentiu programes de ràdio no patrocinats

ni sabeu res del món on viviu,

potser és necessari presentar-me.

Em dic Addison DeWitt.

El meu hàbitat natural és el teatre. Però no és allà on treballo.

Soc crític i comentarista.

Soc essencial per al teatre.

Aquesta és la Karen Richards.

És la dona d'un autor dramàtic, per tant dona de teatre per matrimoni.

Res del seu rerefons l'hauria d'haver apropat més a l'escenari

que la fila E.

Però durant el seu any de graduació a Radcliffe,

Lloyd Richards va fer una conferència sobre art dramàtic.

L'any següent Karen es va convertir en la senyora de Lloyd Richards.

Hi ha, en general, dos tipus de productors teatrals.

Un té amics adinerats que s'arrisquen a una pèrdua deduïble dels impostos.

Aquest tipus està interessat en l'art.

Per a l'altre cada producció significa la ruïna o la fortuna potencials.

Aquest hi és pels diners.

Us presento Max Fabian.

És el productor de l'obra

amb què Eve Harrington ha guanyat el Premi.

Margo Channing és una estrella del teatre.

Va fer la primera aparició a l'escenari als quatre anys

a 'Somni d'una nit d'estiu'.

Interpretava una fada i va entrar, ben inesperadament, nua de pèl a pèl.

De llavors ençà és una estrella.

Margo és una gran estrella. Una autèntica estrella.

Sempre ha estat i serà ni més ni menys que una estrella.

Després de cobrir amb detall no tan sols la història de la Societat Sarah Siddons,

sinó també la història de l'actuació

d'ençà que Tespis va fer un pas endavant respecte al cor,

el nostre insigne president ha arribat finalment a la raó que siguem aquí.

He tingut l'orgull i el privilegi de passar la vida en el teatre,

un pobre actor que es vanta de la seva hora a l'escenari,

i he tingut l'honor de ser, durant 40 anys,

el principal inspirador de la Societat Sarah Siddons.

39 vegades he col·locat en mans dignes

l'honor més alt que el teatre coneix.

Segurament cap actor és més vell que jo.

M'he guanyat un lloc a l'ombra.

I mai abans aquest premi ha anat a mans d'algú més jove que avui.

Que escaient que passi de les meves mans a les seves.

Unes mans tan joves. Una dona tan jove.

Jove en anys, però amb un cor tan vell com el teatre.

Alguns tenim el privilegi de conèixer-la.

Hem vist més enllà de la bellesa i la capacitat artística

que han fet que el seu nom ressoni per tota la nació.

Coneixem la seva humilitat, la seva devoció,

la lleialtat al seu art,

el seu amor profund i perdurable per nosaltres,

pel que som i pel que fem, el teatre.

Ha tingut un desig,

una pregària, un somni,

formar part de nosaltres.

Avui el seu somni es fa realitat,

i d'ara en endavant somiarem el mateix d'ella.

Senyores i senyors, pel seu èxit destacat en el teatre,

el premi Sarah Siddons va a Eve Harrington.

Bravo!

Eve. Eve, la noia d'or. La noia de portada.

La noia del costat, la noia de la lluna. El temps ha estat bo amb Eve.

La vida va on va ella. Ho han explicat tot d'ella,

el que menja, el que porta i a qui coneix,

on era i quan i on va.

Eve.

Tothom ho sap tot de l'Eve.

Què pot haver-hi que no se sàpiga?

Quan va ser? Quant fa?

Sembla que faci una vida.

En Lloyd deia que al teatre una vida era una temporada,

i una temporada una vida.

Ara som al juny. Era a principis d'octubre.

Tot just l'octubre passat.

Plovisquejava. Vaig demanar al taxi que s'esperés.

On era ella?

Que estrany! M'havia acostumat tant a veure-la allà nit rere nit,

que em vaig trobar buscant una noia amb qui no havia parlat mai.

Preguntant-me on era.

Senyora Richards?

Mira-la.

Se'm feia estrany, que de sobte no hi fossis.

- Per què pensava que no hi seria? - Per què hi hauries de ser?

Sis nits per setmana durant setmanes

per veure Margo Channing entrant i sortint d'un teatre.

- No li fa res que parli amb vostè? - No, i ara.

L'he vist tan sovint. M'ha calgut tot el coratge.

Per parlar amb la dona d'un autor dramàtic?

Soc la forma més baixa de celebritat.

És la millor amiga de Margo Channing. Vostè i el seu marit van sempre amb ella.

I el senyor Sampson. Com és?

En Bill Sampson? És un director.

- És el millor. - Ell hi estarà d'acord.

Què fas entre l'hora que la Margo entra i la que surt?

Només arraulir-te en aquell portal i esperar?

No. Veig l'obra.

Veus l'obra? Has vist totes les funcions?

Sí.

Però no ho trobes...

A part de tot, no ho trobes car?

Veure-ho dreta no costa gaire. Me'n surto.

- T'acompanyaré amb la Margo. - No!

- Sí. T'ha de conèixer. - No, seria un destorb.

Una altra admiradora amb la llengua travada.

No n'hi ha cap altra com tu. Impossible.

Si ho hagués sabut... Algun altre dia. Faig una fila!

Estàs bé. Per cert, com et dius?

Eve. Eve Harrington.

- Bona nit, Gus. - Bona nit, senyora Richards.

- Bona nit. - Bona nit, Gus.

Es pot respirar, no?

Com un perfum màgic.

Espera aquí. No fugis.

“Si el Sud hagués guanyat, escriuries les mateixes obres del Nord.”

- Hola. - Hola!

No pots dir amb raó que vam perdre la guerra.

Vam passar més gana, això sí.

No entenc totes aquestes obres sobre dones sudistes afamades d'amor.

Al Sud no hem passat mai fam d'amor.

L'entrevista de Margo amb una periodista del Sud.

Quan s'imprimeixi, tornaran a disparar sobre Gettysburg.

- Van disparar sobre Fort Sumter. - No he representat mai Fort Sumter.

La nena tenia part de raó. Lloyd, rei, sigues un autor amb pebrots.

Escriu-me'n una sobre una dona normal que només liquida el seu marit.

- Necessites cotilles noves. - Compra'n.

- Mateixa mida? - És clar.

Trobo aquestes brometes cada vegada menys divertides.

- Envellida en fusta és una gran obra. - La meva doneta lleial.

Els crítics ho van veure així. El públic també.

Plens de gom a gom, bitllets quatre mesos per endavant.

No veig que les obres d'en Lloyd t'hagin fet gens de mal.

- Tranquil·la. - Relaxa't, nena, soc una bocamolla.

Em fas emprenyar a vegades.

Precisament tu, la dona amb menys raons per queixar-te.

- No és la veritat? - Sí.

Tens talent, ets famosa, rica.

Gent esperant nit rere nit per veure't. Amb vent i pluja.

Caçadors d'autògrafs. No són persones.

Bestioles que van en ramats com coiots.

- Són les teves admiradores. - No són admiradores de ningú.

Són delinqüènts juvenils. No són el públic de ningú.

No veuen mai una obra ni una pel·lícula. No passen prou temps a dintre.

Doncs ara mateix n'hi ha una a dintre.

- L'he portat a veure't. - Que què?

És a fora la porta.

Aire, que vol dir vent.

No pots fer-la fora. L'hi he promès.

Margo, has de veure-la.

Et venera. És com treta d'un llibre.

Aquest llibre està descatalogat. Aquells dies han passat.

Només que la volguessis veure. Ets tota la seva vida.

T'hi deus haver fixat. Sempre hi és.

El ratolinet de la gavardina i el barret graciós.

Com podria passar-me per alt? Cada nit, cada sessió de tarda.

Passa, Eve.

- Em pensava que s'havia oblidat de mi. - De cap manera.

Margo, aquesta és l'Eve Harrington.

- Què tal, maca? - Ara pla!

- Hola, senyoreta Channing. - El meu marit.

- Hola, senyoreta Harrington. - Molt de gust.

La meva amiga i companya, la senyoreta Birdie Coonan.

- Ara pla! - Senyoreta Coonan.

- Per què diu "ara pla"? - Quan es posa així,

comença a interpretar la mare de Hamlet.

Segur que tens coses a fer al lavabo.

Si no, trobaré alguna cosa fins que estiguis normal.

No vol seure, senyoreta Worthington?

Harrington.

- Quin greu! No vol seure? - Gràcies.

Voldria una copa?

Ara deia quantes vegades has vist l'obra.

No, gràcies.

Sí, he vist totes les funcions.

Totes? Llavors puc deduir que t'agrada?

- M'agrada tot el que ella interpreti. - Sí? Que maco!

Dubto molt que t'agradés a El simi pelut .