Citizen Kane

CIUTADÀ KANE

Poncella.

Notícies en marxa.

Llegendari era el Xanadú

on Kubla Khan va fer construir la seva majestuosa cúpula de plaer.

Avui, gairebé tan llegendari és el Xanadú de Florida,

el terreny de plaer privat més gran del món.

Aquí als deserts de la Costa del Golf, una muntanya privada

va ser encarregada i contruïda amb èxit.

Cent mil arbres, vint mil tones de marbre

són els ingredients de la muntanya de Xanadú.

Contingut del palau de Xanadú:

pintures, quadres, estàtues, pedres diverses d'altres palaus.

Una col·lecció de tot.

Tan gran no es podrà mai catalogar ni avaluar.

Suficient per a 10 museus, el botí del món.

Els animals de Xanadú,

les aus de l'aire, els peixos del mar, les bèsties del camp i la jungla,

dos de cada, el zoo privat més gran des de Noè.

Com els faraons,

l'amo de Xanadú deixa moltes pedres per indicar la seva tomba.

Des de les piràmides

Xanadú és el monument més car

que un home s'ha contruït.

Aquí a Xanadú la setmana passada

l'amo de Xanadú va rebre el descans.

Una figura potent del nostre segle,

el Kubla Khan d'Amèrica:

Charles Foster Kane.

Els seus principis humils, en aquest edifici atrotinat, un diari moribund.

L'imperi de Kane, en el seu esplendor,

controlava 37 diaris, dues agències,

una cadena de ràdio, imperi sobre imperi.

El primer de botigues de comestibles, molins paperers,

blocs de pisos, fàbriques, boscos, creuers.

Un imperi pel qual durant 50 anys

fluïa en un corrent inacabable

la riquesa de la tercera mina d'or més rica de la terra.

Famós en la llegenda americana és l'origen de la fortuna de Kane.

Com la Mary Kane, mestressa d'una pensió, va rebre el 1868 d'un hoste insolvent

l'escriptura suposadament sense valor d'una mina abandonada:

la Colorado Lode.

Cinquanta-set anys més tard, davant d'una investigació del Congrés,

Walter P. Thatcher, antic home important de Wall Street,

durant anys el principal objectiu dels atacs de Kane contra els monopolis,

recorda un viatge que va fer de jove.

La meva firma havia estat designada per la senyora Kane dipositària

d'una gran fortuna que havia adquirit feia poc.

Era el seu desig que m'encarregués d'aquest noi, Charles Foster Kane.

Director, no és veritat que, en aquesta ocasió, Charles Foster Kane

va atacar-lo personalment, després de colpejar-lo a l'estómac amb un trineu?

Llegiré al comitè una declaració preparada

que he portat, i llavors em negaré a respondre preguntes.

El senyor Charles Foster Kane, en l'essència de les seves creences socials,

i per la manera perillosa amb què ha atacat persistentment

les tradicions americanes de propietat privada,

iniciativa i oportunitat de progrés,

és, de fet, ni més ni menys que un comunista.

Aquest mateix mes a Union Square

les paraules “Charles Foster Kane”

són una amenaça per a tots els treballadors d'aquesta terra.

És avui el que sempre ha estat: un feixista.

I encara una altra opinió:

"Soc, he estat i seré només una cosa: un nord-americà." Charles Foster Kane

Kane va instar l'entrada del seu país en una guerra

i es va oposar a participar en una altra.

Va decantar les eleccions cap a almenys un president nord-americà.

Va parlar per milions de nord-americans.

Era odiat per uns altres tants.

Durant 40 anys no va aparèixer en els diaris de Kane

cap afer públic en què els diaris de Kane no prenguessin posició.

Cap home públic a qui Kane no donés suport o denunciés.

Sovint hi donava suport i després el denunciava.

Es va casar dues vegades, dues es va divorciar.

Primer amb la neboda d'un president,

Emily Norton, que el va deixar el 1916.

Va morir el 1918 en un accident d'automòbil amb el seu fill.

Setze anys després del primer casament,

dues setmanes després del primer divorci,

Kane es va casar amb Susan Alexander,

cantant, a l'Ajuntament de Trenton, Nova Jersey.

Per a la segona dona, la cantant d'òpera Susan Alexander,

Kane va construir la Municipal Opera House de Chicago.

Cost: 3 milions de dòlars.

Concebut per a Susan Alexander Kane, mig acabat abans que ella se'n divorciés,

l'encara inacabat,

Xanadú.

Cost? Ningú ho pot dir.

Kane, tot i emmotllar l'opinió de la massa,

en tota la vida no va obtenir un càrrec electiu

pels votants del seu país.

Però els diaris de Kane van ser temps enrere forts,

i una vegada el premi semblava gairebé seu.

El 1916, com a candidat independent a governador,

amb els millors elements de l'estat al darrere,

la Casa Blanca semblava el següent pas fàcil en una carrera política llampec,

llavors de sobte, menys d'una setmana abans de les eleccions,

la derrota. Vergonyosa, ignominiosa.

Una derrota que va endarrerir 20 anys la causa de la reforma als EEUU,

I va anul·lar per sempre les possibilitats polítiques de Charles Foster Kane.

Llavors, en el primer any de la Gran Depressió,

un diari de Kane tanca.

Per a Kane, en quatre anys breus, l'ensulsiada.

Onze diaris seus van fusionar-se, altres es van vendre per no res.

És correcte això?

No cregui tot el que sent a la ràdio.

Llegeixi l'Inquirer.

Com va trobar les condicions de negoci a Europa?

Com vaig trobar les condicions de negoci a Europa, senyor Bones?

Amb moltes dificultats.

Està content de tornar?

Sempre estic content de tornar. Soc nord-americà.

Sempre he estat nord-americà. Res més?

Quan feia de periodista, fèiem les preguntes més ràpid.

Què en pensa de les possibilitats de guerra a Europa?

Vaig parlar amb els líders d'Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia.

Són massa intel·ligents per emprendre un projecte

que significaria el final de la civilització.

Pot pujar-hi de peus, no hi haurà guerra.

Kane va ajudar a canviar el món,

però el món de Kane ja és història

i el gran periodista groc va viure per ser història,

va sobreviure al seu poder de fer-ho.

Sol en el seu mai acabat, ja decadent palau de plaer,

distant, rarament visitat, mai fotografiat,

un emperador de la premsa escrita continuava dirigint el seu imperi fallit.

Vanament intentava decantar, tal com havia fet,

els destins d'una nació que havia deixat d'escoltar-lo,

de confiar-hi.

I la setmana passada, tal com ha de passar amb tots els homes,

la mort va arribar a Charles Foster Kane.

Notícies en marxa.

-Ja està. -Ei, ei.

-No us en aneu. -Us ho diré si el volem tornar a passar.

-Què li sembla, senyor Rawlston? -Li agrada?

Setanta anys de la vida d'un home.

És molt per intentar ficar-ho en un noticiari.

És un bon curt, però el que necessita és perspectiva.

L'únic que hem vist en pantalla era que Charles Foster Kane ha mort.

Ja ho sé. Llegeixo els diaris.

No n'hi ha prou de dir-nos el que va fer algú,

has d'explicar qui era.

Un moment. Quines van ser les darreres paraules de Kane?

Ho recordeu, nois?

Quines eren les darreres paraules que va dir al món?

Potser ens va parlar d'ell al llit de mort.

-Potser no. -Tot el que hem vist era un gran americà.

En què es diferenciava de Ford, Hearst o John Doe?

-Sí, i tant. -Les paraules de mort d'un home...

-Quines van ser? -No llegeixes els diaris.

Quan Charles Foster Kane va morir, va dir una paraula:

“Poncella.” És tot el que va dir? Un paio dur.

Sí, “Poncella.” Només aquesta paraula.

-Però qui és? -Què era?

Un home que podria haver estat president,

que era tan estimat, odiat i se'n parlava tant,

com cap home del nostre temps, però quan mor

té una cosa al cap anomenada Poncella.

-Què significa? -Un cavall de cursa per qui va apostar.

-Que no va arribar. -Però quina cursa?

Poncella.

-Thompson. -Sí.

-Espera una setmana, dues si cal. -No creus que just després de la mort...

Investigueu la Poncella. Parleu amb tothom qui el coneixia o el coneixia bé.

Aquell administrador seu... Eh...

Bernstein. La seva segona dona. Encara és viva.

Susan Alexander Kane.

-Porta un nightclub a Atlantic City. -Exacte.

Aneu a veure'ls a tots. Parleu amb tothom que va treballar per ell,

qualsevol que l'estimés, o l'odiés mortalment.

No vull pas dir resseguir la llista de telèfons de la ciutat.

M'hi posaré de seguida.

Bé. Poncella, viva o morta.

Probablement acabarà sent una cosa molt simple.

Senyoreta Alexander.

És el senyor Thompson.

Vull una altra copa, John.

De seguida. Vol prendre alguna cosa, senyor Thompson?

-Un whisky amb soda, sisplau. -Qui t'ha dit que podies seure?

M’ha semblat que podríem xerrar una mica.

Doncs repensa-t'ho.

No podeu deixar-me sola?

Jo no fico el nas en les teves coses, fes el mateix.

Si poguéssim tenir una conversa, senyoreta Alexander...

Toca el dos.

Fora!

-Perdoni. -Fora.

-Potser un altre dia. -Fora.

Gino.

Porta-li un altre whisky amb soda.

No vol parlar amb ningú, senyor Thompson.

Entesos.

-Un altre doble? -Sí.

Hola, posi’m amb Nova York.

Courtland 79970. Aquí Atlantic City 46827. D'acord.

Ei.

-Està, eh... -Sí.

Ja li passarà.

Ostres, fins que va morir, parlava del senyor Kane com...

-Hola. -Més aviat.